Primers Auxilis

USHUAIA a Madrid

2008-12-22T12:05:00.003+01:00

El passat 18 de Desembre vaig anar a Madrid a recollir el premi acessit del Marqués de Bradomín de Teatro. (és per a joves autors).

Una setmana abans, Sergi Juesas, membre del Jurat del Premi Ciutat de Sagunt 2008.VA fer-ne la segünet presentació. Us l'adjunto.

USHUAIA

MARC ARTIGAU I QUERALT

L’obra d’Artigau finalitza com comença, i entre les 21 escenes que conformen la seua obra tornem a sentir el soroll d’un cos que cau a terra. Ushuaia ens parla d’una obsessió, de l’etern retorn, dels desitjos, dels somnis, dels plaers que a soles troben l’habitacle on viure dins de la part més inconscient de cadascú. Els teixits onírics dels seus personatges estan units i potser els desitjos no aconseguits es queden en un lloc anomenat el no-res.

A Ushuaia trobem:

- Juli, obsessionat per la jove que menja iogurts de maduixa a la televisió.
- El Mag, obsessionat amb la perfecció del seu espectacle d’escapisme, en què Flora, la seua ajudant, ha de desaparéixer.
- Flora i Juli es troben; ella el desitja, ell desitja el producte publicitari: el cos suggeridor d’una jove que menja iogurts de maduixa.
- Aïna, consumidora de trankimazins, seroxat i tonopans, estirada al llit pensa en la manera més discreta i econòmica de suïcidar-se.
- Finalment, un actor està a punt de travessar una altra línia, la d’obrir el teló i trobar-se davant del públic per a fer de Puk, el donyet de El somni d’una nit d’estiu.

I de sobte, cloc, tot es connecta.

Hem d’agrair a Ushuaia i al seu actor que ens haja fet pensar, que ens haja submergit en algunes preguntes que no hem resolt encara, però que, sobretot, hui en dia, resten amuntonades sota els interminables papers de les qüestions pragmàtiques i econòmiques. Estes preguntes giren al voltant de l’existència, del no-res, dels somnis, de la realitat, dels forats negres… I d’açò m’agradaria parlar, de les preguntes que, potser, sense trellat, m’ha fet vindre al cap esta obra.

Ushuaia és la ciutat més meridional, la ciutat de la fi del món, i segons diu la llegenda, on els pous són especials. Qui cau en un pou d’Ushuaia mai no torna, com si no haguera existit. Ací comencen les preguntes: allò és possible? Si has existit alguna vegada, pot donar-se la possibilitat de no haver existit mai? La mateixa pregunta sobre l’existència no implica almenys l’existència d’alguna cosa, encara que siga del dubte?. Esta feble línia entre l’existència i la no-existència és la que pobla el pati de veïns de l’obra d’Ushuaia, al cap i a la fi del pati de veïns en què es resumeix el nostre món.

El dubte i la pèrdua dels personatges que cauen en EL NO-RES no són signe inexcusable de la seua existència? És esta paradoxa la que, terriblement, ens fa por: la paradoxa que mai no hàgem existit, que tot açò siga mentida, que tot allò que tant ens costa de mantindre i suportar siga, al cap i a la fi, una broma, que tot caiga en l’oblit. Caldrà que ens peguen una hòstia, com li pega Flora a Juli, per a confirmar que existim? Bona confirmació, però dolorosa. I és que, seguint Kierkegaard, l’existència és injustificable, inconcebible i, com a tal, desafia la correspondència entre la realitat i la raó. Punt essencial de l’obra d’Artigau (com diu Aïna insistentment i innocentment): «Hi ha d’haver alguna raó específica, algun motiu que ens condueix cap ací». Ni tan sols els personatges d’Ushuaia no trien res (condició de l’existència per a Sartre), sinó que es veuen abocats a un món d’encreuaments atzarosos (encara que el Mag diga que «l’atzar és el pitjor del món»). I d’altra banda resulta sorprenent la imatge d’un no-res com un enorme iogurt de maduixa, un iogurt, amb una encertada metàfora, sorgit de l’inexistent món que fabrica la publicitat. Un món inexistent, que, tanmateix, compleix les nostres expectatives, els nostres desitjos.

I si Ushuaia ens fa pensar sobre la feble línia entre l’existència i la no-existència, entre el ser i el no-res, també ens fa pensar sobre la feble línia entre els somnis i la realitat (els somnis, com a part de l’existència).

I si els somnis coincidiren amb la realitat?

I si primer és el somni, i després es transforma en realitat?

Que seríem més feliços? Potser no. Perquè els somnis, de vegades, ens diuen coses que tampoc no volem escoltar, com li passa al Juli.

I tres últimes preguntes:

On està el lloc ideal per a descansar de tot açò de l’existència, del no-res, dels somnis, de la realitat...?

Sabeu què són els forats negres? Heu pensat que tot pot estar passant en el mateix espai i en el mateix temps?

I l’ultima: quina serà la porta per la qual nosaltres passarem al no-res? Un teló d’un teatre, una caixa màgica, una nevera… Tinguem cura amb la porta de l’eixida!

Mac Artigau i Queralt amb Ushuaia ens parla de les imatges, emocions i sentiments que ens envolten, que conformen el nou teatre, el teatre contemporani, el d’ara. Potser un teatre més pròxim al món cinematogràfic. Té gust de Woody Allen (amb frases de Scoop), el tacte de David Lynch (per allò del vellut blau on podem sentir «el món és un indret estrany»).

Per a tancar m’agradaria llegir-vos unes paraules del filòsof Friederich Von Schiller. «Quan la pena rosega el nostre cor, quan l’enutjament enverina les nostres hores solitàries, quan el món i els negocis ens fastiguegen, quan mil vicis oprimeixen la nostra ànima i la nostra sensibilitat amenaça d’asfixiar-nos amb les feines de l’ofici, el teatre ens acull: en este món fictici continuarem somiant amb el món real, ens reinterpretarem a nosaltres mateixos, es desperta la nostra sensibilitat, passions saludables sacsegen la nostra adormida natura i fan que la sang tinga efluvis més vius».

Des d'aquí el meu més sincer agraïment.

COMENCEM DE NOU

2008-12-15T17:03:00.002+01:00

Comença una nova etapa d'aquest Blog.

Amb les ganes de fer-lo més dinàmic la publicació serà més continuada i més constant.

Gràcies al Manu que acabarà de donar un ullada i uns quants retocs al disseny, la propera setmana ja estarem preparats per començar.

Per anar fent boca: un poema del llibre "Primers Auxilis". (2006)

VI

Ara que som la pols acumulada de l’estiu
i ronden els nostres espectres
malalts i plens de ràbia,
revivim en el perfum de moltes petites coses
una felicitat exagerada,
plorem de riure quan despunta el sol
i ens imaginem en alguna estrofa
d’alguna cançó que hem compartit
quasi demanant perdó.

Suicides amateurs,
ens colguen els petons
que fem mig obligats
per pur avorriment.
I tenim foc al cos
i mort el nostre món.

Ara que ens aturdeixen els telèfons, la fressa
de tants desconeguts que passen
que ens miren folls i necis,
tu desaràs les faldilles ben al fons de l’armari
juntament amb l’enyor d’aquesta platja
que es perd, a poc a poc, vidres enllà.
Vine, ens repartirem tots els silencis
que, fa temps, no em deixaven dormir
si fugies sola i lluny.

Som carn de frenopàtic.
Veiem com els despatxos,
com el fred, els assajos
ens fan més miserables.
I tenim pous de pena
i trucades d’auxili.

Fins ara mateix.

VERMELLA A SANT FELIU DE LLOBREGAT

2008-05-19T11:13:00.003+02:00

Després d'aquesta actualització tan trepidant del blog, gràcies al Manu i a la Maria (moltes, moltes, moltes, moltes gràcies) l'aniré actualitzant amb certa continuitat.
Comencem pel proper dijous.

Auditori del Palau Falguera
Dijous, 22 de maig, a les 19.30h

PREMI DE POESIA MARTÍ DOT
Presentació de les bases 2008 i del llibre guanyador del 2007.

Primera Part
Presentació a càrrec del membre del jurat. Agustí Vilar.
Parlament i lectures a càrrec de Marc Artigau i Queralt.
Parlament a càrrec de la Regidora Sra. Lourdes Borrell

Segona part.
Recital poètic a càrrec del poeta Sergi Jover

2008-02-06T16:49:00.001+01:00

PRESENTACIÓ DE "PRIMERS AUXILIS" AL BAR SECO.

Això mateix, us hi esperem a tots. I perquè no hi hagi excuses de problemes horaris ho fem, a dues hores. Serà el dimarts 12 de Febrer.

A les 20:30h

i a les 23:00h

Farem un petit recital, poca cosa, amb l'Alba Pujol (què gran ets!) i un servidor.
Podreu sopar, prendre alguna cosa i si us agraden els poemes també podreu comprar el llibre!

Aquesta és l'adreça:

Passeig de Montjuic 74.

Fa cantonada amb nou de la Rambla (que és el carrer de l'Apolo...) Per allà l'avinguda paral·lel!

Ens veiem les cares allà. Fins dimarts...

2008-01-14T14:38:00.001+01:00

PRIMER SONET PER LA JÚLIA
(disculpeu el to cursi)

Ara fa unes cinquanta hores, petita Júlia,
d’aquest teu primer i més important viatge.
Feu silenci. Seràs benigne com la pluja,
o com guardar-me, per sempre, la teva imatge.

Fixa’t, voldria entregar-te un món fet a mida,
explicar-te amb detalls com existeix el cel,
i que, després de tot, no té secrets la vida.
No abandonis mai, la Núria i el Miquel.

Que vindran, ho lamento, els dies de l’abisme,
tan de bo pogués estalviar-te el dolor
d’això d’existir que, en el fons, és tan sinistre,

i, què absurd Júlia, dóna sentit a tot.
Però pren-me la mà, que s’acosta la nit,
no et deixaré mai sola, seré el teu abric.

L'HOME BLANC

2008-01-10T09:51:00.000+01:00

Ja ningú ho recorda, però la guerra entre els homes grocs i els homes blaus feia segles que havia començat, les armes havien passat de generació en generació i els motius del conflicte s’havien diluït davant un odi cada cop més visceral. Va arribar un nit, però, que els homes grocs, gairebé vençuts, van abandonar les seves terres per empendre un viatge cap al Sud, buscant un racó plàcid. A mesura que avançaven deixaven un rastre groc de passes. Per fi, després de molt caminar van trobar una esplanada perduda i els vells savis grocs van creure que seria un bon lloc per a refugiar-se dels homes blaus.
Un vespre va aparèixer enmig del poble un visitant que va espantar a tothom. Un infant verd. Allò era impossible, deien els savis, perquè l’existència d’un nen verd implicaria la unió d’un home / dona blau amb una dona / home groga. El poble es va dividir. Uns volien que l’infant es quedés, perquè estava ben perdut: donar-li una mica de menjar i un llit, però els savis creien que fent-lo fora allunyarien els mals presagis. L’infant es va quedar. I fascinat davant de tants homes i dones grocs, un matí els va acompanyar fins a la seva ciutat. Quan els homes grocs van veure que la ciutat del nen verd era una barreja de colors no ho van entendre. Alguns es van espantar. Però la gran majoria, encuriosits, van entrar a la ciutat per a compartir amb les dones vermelles les flors dels arbres, per a jugar amb els homes grisos i abraçar-se amb els nenes taronjes. Finalment, i seguint les passes del homes grocs van arribar els homes blaus que aclaparats per tants colors, tanta festa i tanta alegria, van empassar-se l’odi i es van barrejar amb els altres colors. D’aquí va néixer l’home blanc, de la unió de tots els colors. Eren l’home i la dona perfectes.
Han passat molts anys i avui l’home blanc ha oblidat els seus orígens i gràcies a ser el més fort, vol destruir altres colors per a convertir-se en l’amo.

SONET VERMELL

2008-01-03T18:36:00.001+01:00

Vindràs amb un vestit de coloraines
a donar-me repòs sense mesura,
et regalaré flors que són paraigües
i llavis estripats de confitura,

amb el desgavell lleu dels teus cabells
podrem dir terror quan diguem rutina,
quan el nostre tacte ens condemni a vells
seran els records millor medicina.

No m’assaltis, Vermella, que m’espanten
els amagatalls d’allò que no dius,
els suïcides, que de nit, sempre canten

m’han dit que fa un temps que no somrius.
Pren els meus llavis i les meves flors
i pensa en mi si t’atrapen els plors.

Quin privilegi sentir com la gran Mireia Illamola i Riubugent el recitava...

Xatrac

2008-01-01T14:04:00.003+01:00

Ja sabia que certes paraules guarden una habitació secreta on mai no hi deixa de ploure. La curiositat, per un fenomen tan extraordinari, em va dur a entrar per la porta del darrere d’alguna paraula prescindible o moribunda del diccionari. Volia saber per què mai no deixava de ploure en aquell racó de l’espai / temps que la majoria de gent ignoràvem. Saber per què, tan se val l’estació de l’any que fos, primavera o hivern, o si era molt d’hora, quan despuntava el sol, o potser ja passada mitjanit, era impossible poder trobar recés de tanta pluja salvatge.
D’aquesta manera, una tarda de diumenge, encara no sé molt bé com, vaig atrevir-me a travessar el dèbil llindar de les paraules i quan ja estava ben endins vaig descobrir que la majoria de mots connecten de manera privilegiada amb d’altres mots. Gràcies a un llarg passadís (també havia sentit a dir que el què, de debò guarden les paraules, són llargs passadissos plens de dubtes i de portes) vaig perdre’m sense retorn possible.
El joc de portes que s’obria davant meu era tan esplèndid i aterrador, que amb una facilitat menyspreable podia creuar de calma a claror sense esforços, amb la mà agafada al pany, ben fort, tocar amb la punta dels peus extintor i amb els llavis menjar-me, deliciosament, un préssec.
Vaig avançar amb força cautela, amb els ulls ben oberts intentant desar cada detall, cada imatge, a dins de la memòria que sabia que no trigaria gaire en necessitar-la. Aleshores vaig recordar a Teseu i Ariadna, al cap i a la fi, aquells passadissos i aquelles portes que conduïen a noves habitacions plenes de més passadissos i més portes, no eren altra cosa que un laberint infinit. Hagués pogut deixar engrunes davant de cada entrada, però sabia que la majoria de mots tenen una fam terrible i no hagués servit de massa. Tampoc tenia cap fil prou llarg i fins aleshores no havia trobat a ningú que em pogués donar un cop de mà, per indicar-me quina era la millor manera de sortir d’allà.
No sabria dir quant de temps vaig trigar a trobar-li un cert gust a algunes paraules. Amagatalls del diccionari força sorprenents. Als anglicismes, tecnicismes i d’altres intrusos vaig decidir passar-hi de llarg, perquè si ja era prou complicat establir alguna relació lògica entra serbi i senderi, per exemple, creia que seria impossible ajuntar en un mateix raonament swing amb wolframita. Per això quan, potser a causa de moltes nits rondant amunt i avall, sense encertar cap racó que em satisfés, vaig acabar davant de la fe, no vaig dubtar ni un segon i vaig entrar-hi amb fermesa. El què hi havia davant meu, era un paisatge serè i ordenat. Muntanyes amb rius, cases de fusta, canalla anant d’excursió. Vaig creure que, per fi, aquell podia ser un bon lloc on restar-hi per sempre o si més no, quedar-m’hi una bona temporada. La gent em va rebre amb els braços oberts i sense fer cap pregunta de què em portava en aquell lloc o com és que havia decidit entrar a la seva paraula. Hi havia una noia, mai no em va dir el seu nom, que duia un vestit vermell fins els genolls i tenia un somriure espontani que, de cop i volta, li esborrava els ulls.
Ella, juntament, amb d’altra gent que ja no recordo, em van acollir amb amabilitat, em van donar un sostre, un plat a taula, i em van proposar formar part de la seva comunitat. El més curiós de tot, és que a la fe, mai no plovia, tots els dies tenien una claror desafiant, el cel era d’un blau que nafrava els ulls si te’l miraves una estona.
La noia dels ulls que reien, em feia companyia cada tarda, quan acabàvem la feina al camp, m’explicava les llegendes de les seves paraules preferides i m’explicava les ganes que tenia de fugir un dia fins al final del diccionari, llavors sempre abans d’anar-se’n cap a la seva caseta de fusta em mirava i com si fos un codi indesxifrable xiuxiuejava: zum - zum.
Els dies, en aquella comunitat, no van passar en va, vaig aprendre feines manuals que creia que en món desenvolupat ja s’havien extingit, cosia, tallava llenya, carregava cordes i vaig veure aigua fresca del riu, una sensació benigna que encara ara m’aclapara. Un nit, l’home més vell de la comunitat ens va reunir a tots. D’entrada no em va sorprendre gens l’avís, perquè sovint feien excursions, plegats, fins a oració, missa o d’altres derivades, així que vaig agafar la motxilla (abans no en duia) i vaig anar cap allà. Vaig buscar, amb un cop d’ull, a la noia del somriure espontani, però no hi era.
L’home més vell, que evidentment duia una llarga barba blanca, va dir el nom de la noia i que havia desaparegut feia unes hores. Aleshores, de forma molt subtil, vaig comprendre que aquella tampoc seria una paraula on quedar-m’hi per sempre, la gent cordial i afable que m’havia ajudat quan vaig arribar, s’anaven convertint, per art de màgia o no sé ben bé per què, en gent desconfiada i desagradable. No van trigar molt en assenyalar-me a mi com a possible culpable de la desaparició i mentre creia que arribarien reforços del perdó o la misericòrdia, no sé qui va ser l’imbècil que va avisar als fanàtics que feien temps que volien tirar a terra la seva porta.
Vaig fugir tant ràpid com vaig poder. Corrent amb les botes descordades i sense mirar mai enrere. En sortir d’aquella paraula, altra vegada vaig aparèixer en un llarg passadís ple de portes i ple de dubtes. Ara, si més no, tenia un objectiu clar, buscar la noia dels ulls esborrats, i anar-me’n amb ella a qualsevol paraula perduda entre la W o la X.
Vaig travessar ràbia que em va conduir de manera immediata a por, després, sabent que algun fanàtic em podia perseguir, vaig fer dues nits a sexe, on contràriament el que imaginava un pot acabar vomitant, embafat per l’excés de la paraula. Quan ja no vaig poder més, vaig entendre que el final del meu viatge acabava on acabava el coneixement, és a dir, en la darrera paraula de la darrera lletra de l’alfabet.
En arribar a zàping, vaig preguntar per ella i malgrat que els hi costava molt mantenir l’atenció, després d’una descripció meticulosa em van dir que sí, que l’havien vista, que havia fet nit, feia un parell de dies. Vaig saltar furiós, com si m’hi anés mitja vida de zelar a zenc, de zepelí a zitzània, de zombi a zumzeig i suat però content vaig obrir la darrera porta del zum-zum.
L’estrèpit de màquines i una estranya remor inacabable, feien que aquella paraula fos tan espectacular per la vista (era la fi del diccionari), com desagradable per les orelles. Enfilada en una barana la vaig veure, amb un somriure esplèndid. Em va explicar el seu viatge i jo li vaig relatar, amb algunes exageracions necessàries, les peripècies que havia patit per arribar fins allà. Vam emprendre una llarga ruta per mots que ignoràvem, plegats volíem conèixer les paraules secretes que s’amagaven dins de les nostres boques, jo vaig descobrir que dins de les meves paraules preferides sempre plou i ella, em va portar amb els ulls embenats, per la porta del darrera de la L, a la lluna. Allà ens vam fregar per primer cop.
L’endemà al matí, quan vam acabar de devorar-nos les extremitats amb un deler eufòric, vam reunir totes les paraules entre la W i la X, en total n’hi ha unes 450, vam escriure-les en petits papers i vam decidir que la paraula que sortís seria una casa on viure-hi per sempre. Vam fer el sorteig i el mot escollit, l’atzar és capriciós, va ser Xatrac, un ocell amb les ales d’un color gris blavenc i el bec roig.
No negaré que el meu primer impuls, va ser intentar que junts tornéssim a fe, per demostra’ls-hi a tots que la meva innocència seguia pulcre, però ella no va voler tornar. Així que vam fer les maletes i ens vam instal·lar en aquell ocell. No sé quina sensació es viu ni es veu des de fora, però des d’aquí a dalt, voltant sense cap destí prefixat un pot comprendre les paraules de moltes maneres i cada vegada que algú, en un atac d’originalitat o en un estudi aeri o un ocellaire escriu Xatrac, la noia del somriure espontani i jo quedem impregnats de tinta per la resta dels nostres dies.

[1] f Mineral de ferro i manganès (Fe, Mn) WO4, que cristal·litza en el sistema monoclínic.

ORGIA DE POESIA

2007-12-19T11:17:00.002+01:00

ESCUMA NEGRA
(Recital de poesia. Orgia de poesia)

ACTORS: Marina Orell, Empar Capilla, David Ortega, Elena García, Míriam Buch, Jordi Llovet i Alba Pujol.

AUTOR: Marc Artigau i Queralt.

Amb actors convidats.

El Divendres 21 de Desembre a les 20:00, a l’aula S4. 4.

Hi haurà vi, però podeu portar alcohol. Serà una festa, entre amics i entre poemes, per acomiadar l’any.

Us hi esperem!

2007-12-17T00:18:00.001+01:00

Aquí teniu la portada del llibre.

PRIMERS AUXILIS, ja a la venta.

2007-12-17T00:05:00.000+01:00

El llibre "Primers Axuilis" a la Editorial Cossetania, el meu primer llibre de poesia, ja ha sortit a la venta. Gràcies al Premi Grabiel Ferrater per a joves poetes l'any 2006.
Es pot comprar via internet. www.cossetania.com i demanant-lo a les llibreries si no el trobeu. Sé que al Laie, hi és per exemple.

A veure si aquesta nova experiència, resulta tant gratificant com l'acaeiro del fotolog. Us deixo també aquest link, de quan penjava poemes amb certa asiduitat. www.fotolog.com/acaeiro

Seguirem!